viernes, 20 de mayo de 2011

DONDE TERMINA EL INFINITO

                  SI CONSIGO EMPRENDER EL VIAJE
mi mejor voluntad
                  será un poema en paños menores
                                   expuesto a la desolación
bajo la luna amarga de la diáspora
cuando ya no esté
cuando intenten dialogar con mi fantasma… 
                                                               
PARIA
la casa posee mi ausencia.
los trenes de la noche
                  cruzaron por su vientre
hacia estación desconocida.
aún conserva  sus paredes pintadas de sueño
llenas de cierto aroma
                         que destila distancia.

martes, 3 de mayo de 2011

DOS PATRIAS TENGO


quemé la corteza de mi sombra.
en la punta de la ballesta
                 colgué el seudónimo
                             y me disparé a mí misma.
recogí la maleta de palabras
para suplir los últimos sucesos
                     que urgían de alguna tempestad.
detrás del horizonte hay una máscara
                     que envenena a las gaviotas
y no hay más que este perderme
                            en arrebatos clandestinos
no hay más
             que unos versos jamás escuchados…
qué más da:
soy la tinta de mi sangre
                          ensangrentada.
me alienta el aire que roza la pupila
                      y engrandece el camino a borbotones.
me alimenta la poesía sin fronteras
el escarabajo
             que recorre los matices de mi pueblo
el cielo que fecunda una promesa.
me levanta
el suelo de la patria que me abriga.

lunes, 2 de mayo de 2011

De BAJO EL CIELO DEL EXILIO

LA MONOTONÍA ES UN ANIMAL MALVADO

bajo el cielo del exilio
pasa la cabalgata de necios
con sus míseros panes de soledad
a ver quién
le tiende una mano
               una sonrisa
o le eche el tarot
para tentar a la suerte.
ahora se me ocurre la frase mágica:
desterrados del mundo
                                            uníos.
Marx no pensó en esta fórmula
y yo tampoco
cuando hice las maletas de esperanza.
bajo el cielo del exilio
pasa mi corazón
a pie.

POEMA DURO PARA RECONCILIARNOS CON LA SOMBRA

mi condición caótica de estar
es ametrallarme
                   contra el muro del insomnio
alzarme sin camisa en medio de la noche
                                                          y del frío
deambular por los recuerdos melancólicos
pretéritos hasta el límite
                  de la nebulosa voraz
                                  que es la distancia
insalvable
carcomida en su miseria nauseabunda.
mi condición caótica de estar
es reprimirme como un himno que se apaga
                                        poco a poco en la conciencia:
morir por la patria es vivir
aun sabiendo que los muertos     es decir
los mártires de la revolución       es decir
                 del olvido
nos esforzamos por no doler.                                     

REGIÒ 7, El Diari de la Catalunya Central/19 de març del 2011



JORDI ESTRADA 
Sota aquest lema tan clar i punyent va tenir lloc a la Bodega Andalusa de Manresa una nova sessió de Tapes literàries, amb la presència de la poeta, mestra i activista cultural cubana Marlene Denís. Com en la cèlebre cançó Cuando salí de Cuba, fa alguns anys Marlene també va deixar enrere cases i cors, amb el regust amarg d'un exili perpetu, foragitada d'un paradís perdut molt abans de ser-ne expulsada. Perquè Marlene va gosar tastar i compartir la fruita prohibida de l'arbre que, plantat per José Martí, proclamava que la llibertat és el dret que tenen les persones de pensar i actuar lliurement, i de parlar sense hipocresies. És per aquesta raó que, tot i haver estat considerada patrimoni cultural, Marlene va ser parametrada (eufemisme de prohibida) i declarada persona non grata, circumstància que l'any 1998 va obligar-la a sortir precipitadament de l'illa caribenya amb prou temps per evitar la presó, que encara avui pateixen nombrosos intel·lectuals amics seus.
Aquesta poeta, capaç de convertir el dolor en un clam d'esperança, només tenia catorze anys quan va estrenar-se com a mestra al capdavant d'una aula amb més de seixanta alumnes, alguns dels quals eren més grans que ella. Va fer classes d'humanitats a primària, va participar en l'educació de joves conflictius i exercí de treballadora social a la presó de l'Havana. Tot i que l'ensenyament l'apassionava, després d'innombrables rebel·lies davant imposicions vergonyants (linxament de companys, obligació d'aprovar el cent per cent de l'alumnat, etc.), Marlene va renunciar a vendre's la consciència per un plat de frijoles.
Va ser aleshores quan, arran de l'obtenció d'un premi de poesia, que va rebre de mans de Raúl Rivero, va participar en la fundació dels tallers literaris de l'Havana, on els artistes compartien tinta i te, literatura, música i pintura, fins a altes i lliures hores de la matinada. Però la llibertat, a Cuba i malgrat els cuba-libres, té un preu: el silenci, la presó o l'exili. I Marlene, compromesa amb la paraula sense màscares i la poesia indòmita, va haver de triar el camí de l'exili per, paradoxes de la vida, poder dir amb veu ben lliure, quinze anys després del seu darrer recital, "bajo el brazo he traído la nostalgia del océano". Sota el cel de la Bodega, la brisa d'uns versos dignes de figurar en totes les agendes escolars: "No aceptes el aplauso resignado del destino / no seas tú quien ponga el luto cuando pasas./ Álzate en los brazos de la vida / rebélate, coge tu estrella y avanza". 

Tornen les «Tapes Literàries» amb Marlene Denís

A la Bodega Andaluza el divendres

Tapes Literàries a la Bodega Andalusa
Amb Marlene Denís. Poetessa i narradora cubana
"Bajo el cielo del exilio"
Divendres, 11 de març, a dos quarts de nou del vespre.

Marlene Denís, cubana resident al Bages, va ser fundadora i conductora de tallers literaris a l'Havana i va rebre diversos premis per la seva tasca i la seva obra literària.